12 de juliol 2010

El CCEM al Monte Rosa

Després de realitzar l'any passat el Tour pel massís del Montblanc, amb companys de la UEC, amb els que al llarg de l'any realitzem sortides, aquest any es va decidir guanyar alçada i realitzar una travessia glaciar pel Monte Rosa, als alps italians.

A principis del mes de juliol ens vam desplaçar fin a la Vall d'Aosta i més concretament a Gressoney-la-Trinité, just als peus del Monte Rosa, on vam passar la primera nit per tal de començar l'aclimatació a 1800 metres d'alçada.
El segon dia, vam començar l'ascenció, primer amb l'ajuda de vehicles tot terreny i després amb telecadira, fins una alçada d'uns 2700 metres. A partir d'aquí ja hauria de ser amb l'ajuda de les nostres cames on continuariem l'aproximació amb unes vistes impresionants. Amb unes quatre hores i després d'un últim tram amb una cresta exposada, però ben assegurada, arribem al Refugi Quintino Sella a 3585 metres d'alçada, on passariem la nostra segona nit, continuant l'aclimatació menjant i hidratant-mos bé.

El tercer dia, iniciariem la jornada amb la intenció d'assolir els primers 4000. Després d'organitzar les quatre cordades que formaven el grup i amb un poc de retard sobre l'horari previst vam iniciar la marxa. Amb unes cinc hores i després de realitzar forts desnivells i una aresta que no se li veia el final, amb continues pujades i baixades vam assolir el cim del Castor a 4226 metres d'alçada, havent passat per tres 4000 secundaris. Varem realitzar les corresponents fotografies amb les banderes del Centre Esxcursionista de Masdenverge i de la UEC, ja que al cim apenes cabiem tots i el pati era evident així com el creuament amb altres cordades per la aresta, que feia extremar les precausions. Així que varem iniciar el descens, contents com unes pasqües, ja per alguns era el primer 4000, i amb unes dues hores i mitja ja estabem al refugi un altre cop, on passariem un altra nit, així com continuariem experimentant amb els waters del refugi.

El quart dia, l'objectiu era realitzar una travessia pel glaciar de Lys fins al Refugi Gnifetti, que en principi no havia de tenir més complicació que les grietes que ens podiem trobar en el descens cap al refugi. Després d'unes dues hores de travessia varem arribar el peu del Paso del Naso on hi havia una forta ascenció amb un corredor amb un fort desnivell d'entre 50-60 graus,i d'uns 250 metres de longitud, per tal d'arribar fins als 4150 metres d'alçada del Paso del Naso. Ja veiem feia estona, que alguna cosa passava, ja que hi havien varies cordades encallades i que progressaven molt lentament. Després de decidir entre tots d'iniciar l'ascens, a les primeres de canvi, vam arribar fins l'altura d'una cordada alemanya, que suposo que amb pique futbolistic (justament aquell dia s'havia de jugar la semifinal), no van voler col·laborar amb nosaltres per tal d'instalar una corda fixa, per tal d'assegurar l'ascens. Després de realitzar el primer llarg els alemanys, amb la pericia i habilitats del company Jordi Cid, varem instalar una corda fixa, amb l'ajuda de la qual varem realitzar el primer llarg sense mes complicació. Varem intentar realitzar la mateixa operació amb el següent llarg, comprovant llavors per que les cordades quedaven encallades en aquell punt, hi havia una zona de gel, la qual cosa complicava l'ascenció, havent de fer servir tot el material que portavem, fins i tot allò que pensavem que no faria falta, com ara els cargols de gel, amb els quals vam poder realitzar reunions per assegurar l'ascens. Després d'hores de treball, espera, nervis i tensió, vam poder passar l'anomenat Paso del Naso del Lyskamn (o el pas que ens va tocar els nasos i que no oblidarem mai!!!). Un cop a dalt encara que alguns es relaxen, altres sabem que encara podem trobar alguna altra complicació. Només iniciar el descens, ens tornem a trobar amb el gel i després de passar la primera cordada ràpidament amb el cul al terra i havent de practicar l'autodetenció amb el piolet per tal de no anar a parar a dins d'una grieta, la resta de cordades, havent observat a la primera, s'ho prenen amb calma, amb la conseqüent desesperació de la cordada que estava esperant-se a baix. Després continuem la travessia amb les dificultats de l'estat de la neu, ja que amb tot aixó ja estem a mitja tarde. Després de creuar tota una zona de grietes, que per a sort nostra, tot i l'hora del dia presentava ponts de neu amb prou bon estat, ens vam presentar al Refugi Gnifetti (3640m) , realitzant així una jornada de catorze hores, quan havia de ser una travessia d'unes sis hores.

No cal dir que la cinquena jornada, va ser de descans, reflexió i meditació, al mateix Refugi, deixant-nos una membre de l'expedició, ja que les llagues dels peus li feien la vida impossible.
El sisè dia, van deixar-nos dos membres més de l'expedició, per dolències vàries. La resta vam iniciar l'ascens a la Punta Gnifetti, amb un ritme lent però constant, ja que l'ascens es preveia dur i amb els dubtes de la possible afectació de l'altura. Durant l'ascens una de les cordades va assolir el cim del Ludrvigshöhe (4341 m), mentre que les altres dos cordades van decidir, conservar forces i continuar l'ascenció inicial. Després d'unes sis hores conseguim coronar la Punta Gnifetti a 4559 metres d'alçada hi on hi ha el Refugi Regina Margherita, el més alt d'Europa i en el qual hi ha un observatori. Aquí ja vam notar algun simptoma més evident del mal d'altura, sense arribar a ser greu, encara que veien els simptomes d'algun altre muntanyenc que havia de ser evacuat amb helicòpter, alguns teniem dubtes de com passariem la nit a aquella alçada, tot i que ja portavem una bona aclimatació.

El setè dia, després d'apenes dormir en tota la nit vam iniciar el descens, el qual era molt ràpid, per la qual cosa durant el descens vam continuar acumulant 4000, realitzant el Parrotspitche amb una aresta impresionant a 4432 metres i la Piramide Vincent a 4215 metres, continuant després el descents vertiginòs cap a la població, ja que les ganes de dutxar-se, després de tots aquests dies eren evidents, així com poder realitzar un sopar sense macarons o sopa, encara que vam tenir una última sorpresa de xef.
A l'endemà vam tenir tot el dia per realitzar turisme per la població de Gressoney-la-Trinitte i poder veure la final del mundial de futbol, juntament amb algun holandes, que després d'inflar-se a cerveses, no li va sentar molt bé el gol de la “roja”.

Després d'aquests dies viscuts al màxim, deconectant de la rutina diària, vam iniciar el retorn cap a les nostres terres i en conseqüència a la calor.

Augusto Tomàs