01 de desembre 2012

GRAN SOMNI

GRAN SOMNI


Volia intentar-ho. El gran repte que m'havia plantejat era fer la cursa de les roques d’Horta de Sant Joan. Un total de 25 km i 2.000 metres de desnivell positiu. Impressionant!!
 
Dia 25 de novembre, 6.20 hores del matí, em toca el despertador i m’aixeco amb una energia fora del normal. M'esperava el gran repte de la cursa d’Horta de Sant Joan. Vaig quedar a les 6.45 hores del matí amb un grup de companys d'Amposta per a no marxar sol, ja que –tot i la meua insistència– els meus companys d'equip no van poder acompanyar-me.

Les 8 del matí. Arribem a Horta. Fa bon dia per a fer una cursa: estava mig ennuvolat i no feia molt de fred. Recollim els dorsals i cap al cotxe a menjar alguna coseta i a posar-nos el "traje" de guerra. El neguit anava en augment i sense massa ganes de bromes, ja que per a mi esta cursa era un repte molt important.

8,45 del matí. Pugem als autocars que ens han de portar fins a la Franqueta per a iniciar la cursa. Escalfem una mica envoltats de molta gent –prop de 220 persones– i a les 9,30 hores es dóna el tret de sortida. La primera part de la cursa era de la part més dura, ja que havíem de pujar 550 m d’altura fins a la Franqueta i després fins als 1.200 m, on hi ha la Punta Blanca. El grup es va estirar de seguida i cadascú es va posar al seu lloc. Jo em trobava molt bé i vaig anar pujant a poc a poc: la pujada es va fer eterna... Al final de la pujada que hi havia un noi de l’organització que ens animava: havíem arribat a la cresta de la Punta Blanca, lloc on estava situat el primer avituallament. Havíem superat els primers 5 km.
 
Una vegada has pujat, el més normal és baixar. Vaig pensar que era tota una sort haver de fer la baixada ja, però el que jo no sabia era que si la pujada tenia punts gairebé verticals, la baixada va ser brutal: molt tècnica, pedra solta molt vertical i molt difícil, complicada i amb risc de prendre mal i caure. Tot i això, ho vaig anar superant i amb molta paciència vaig arribar al lloc més planet, on vaig poder anar estirant i augmentant la velocitat de baixada pels senders i boscos, amb unes vistes i uns paisatges espectaculars. Vam passar pel Mas de Corretja fins al punt quilomètric 9,50, lloc on es troba el monument al guarda. Ja havia arribat al segon avituallament i punt de control.

Després de beure una mica d'aigua i menjar una miqueta, vam iniciar la segona pujada forta de la cursa. Encara no havia arribat ni a la meitat de la cursa i les forces començaven a fallar. La pujada per la senda de les Fanecades i pel mig del bosc era realment espectacular. Esta era una de les raons per les quals vaig animar-me a fer la cursa, amb unes vistes realment magnífiques. Els quilòmetres anaven passant i cada vegada la pujada es feia més pesada fins que vam arribar al quilòmetre 12,50. Havíem arribat a la Punta dels Cucons, control de pas i avituallament, descans. Havíem de menjar alguna cosa, però a mi no m’entrava res: tenia l'estómac tancat. Finalment, a l’avituallament, m’hi vaig estar més estona del que és habitual  per a mirar de recuperar forces.
 
Iniciem el descens per la senda que ens portarà pel mig del bosc, travessant riuets i barrancs plens d'aigua per les pluges caigudes dies abans. Estava ple d'encant! El grup ja s'havia estirat tant que hi havia vegades que corria sol, al cap d'una estona jo passava algun corredor i a l’inrevés també, em passaven i jo només podia mirar-los amb una enveja sana. Els quilòmetres anaven passant i jo ja notava els símptomes de cansament acusat, la falta d'entrenament, però mantenia viva la il·lusió d’acabar la carrera.

Vam arribar a la pista de les Roques de Benet, punt quilomètric 15, quart punt d’avituallament i control de pas. La baixada encara no s’havia acabat i vaig intentar menjar alguna cosa i recuperar-me. Continuo la baixada i faig l'atac de la tercera pujada forta de la cursa fins a la Punta de l'Oronal, al quilòmetre 18. Aquí ja vaig pinxar, les forces m’havien desaparegut i em costava molt avançar. Vaig coronar la punta i vam baixar pel Salt de Farrasó fins a la pista de Tàpia, al punt quilomètric 20, on hi havia el quint avituallament. Estava extenuat, m'havien passat coses que no m'havien passat mai, no tenia forces, estava al punt del desmai, no tenia la vista clara, veia borrós i vaig espantar-me molt. Vaig decidir abandonar, en un dels disgustos més grans que m'havien passat durant totes les curses que havia fet, però ho havia de fer i no posar en perill la meua salut.
 
Els nois del control de pas de seguida van portar-me fins al poble d’Horta. Tan sols quedaven 5 quilòmetres per al final. Quina llàstima!!! Vaig dutxar-me i vaig recuperar les forces ràpidament en beure una miqueta i menjar.

Vull felicitar els organitzadors de la cursa i els companys del Desakato Tim d'Amposta per la companyia i els ànims que van donar-me.

Un altra vegada fent una guinyada a l'esport, us saluda el veterà de l’equip.
 
Visu Garcia Guiu
Equip Trail Masdenverge

PD: l’any que ve tornaré a intentar-ho, segur!!!


Fotos