18 de setembre 2013

34a MATAGALLS-MONTSERRAT




Reconec que no estava en la meua millor forma física, però tot i així me’n vaig sortir. Ja feia setmanes que el Lluc i jo mateix no teníem res més al cap… esportivament parlant, és clar. Tots els entrenaments que fèiem se centraven en la prova: l’Ultra Travessa Matagalls-Montserrat, una prova de 85,5 km amb 3.000 metres de desnivell positiu.
Malauradament, l’Àngel —l’artífex i organitzador principal d’anar a disputar esta cursa— no ens va poder acompanyar per motius de salut. Ànims, Àngel, que la pròxima la farem junts!!! El seu lloc el va ocupar Vicent lo Pintor. Així, tot plegat, els membres que vam atrevir-nos a disputar esta ultra travessa vam ser Vicent, Jordi Vidal, Lluc Barberà i un servidor. Quan dic que no estava molt segur d’on em ficava, parlo per mi. Tanmateix, amb l’esperit d’equip regnant, el fet d’anar tots junts fins al final i el suport tècnic incondicional de l’Àngel, la Maria Jesús, la Meritxell, l’Edu i la Noèlia, no podia anar-nos malament. Moltes gràcies pel vostre suport!!! Sense vatros no ho haguéssem pogut fer.
Bé, prou de “rotllos”! Anem per faena! Com ja us he dit, feia temps que ho estàvem preparant i la setmana clau tot eren ais i uis: em fa mal aquí, em fa mal allà, no sé si córrer avui o demà, no se si descansaré prou… El que sí que estava clar es que l’última setmana no es pot entrenar gens i que els deures ja han d’estar més que fets.
Les meues sensacions particulars del divendres, el dia abans de la prova, no eren massa bones. Em notava molt cansat i les cames em feien mal. ¿Serà dels nervis?, pensava jo. Potser sí… I fins i tot em va passar pel cap: “bé, si no puc més, pararé i ja està, que no s’acaba el món…” I tenia raó! Dilluns, tots natros havíem de tornar a treballar, però de vegades no saps perquè t’atreveixes a fer coses que, pensades en fred, no faries.

Dissabte al matí, ja tot preparat i revisat del dia abans, un bon esmorzar i a les 9 del matí recollim la resta de companys i cap a Matagalls, on havíem quedat amb el “suport tècnic”. Un cop arribats, fem una passejada per estirar les cames i els nervis ja es van notant. Tots quatre estem callats, de vegades amb la mirada fixa o perduda en algun lloc… Bon dinaret cap al migdia —pasta, és clar— i tot seguit ens posem el vestit de gala, els complements... i cap a la sortida!!!
Un cop al cim de Matagalls, ens esperem a la nostra sortida a les 16.16 hores. En este tipus de proves en què participa tanta gent —en este cas més de 3.500 persones—, les sortides normalment es fan per grups i en la Matagalls es feien cada minut a partir de les quatre de la tarda per a evitar a aglomeracions.
Ens posem al capdavant de línia de sortida i a l’hora emprenem la sortida. Ja de bon principi ens posem a córrer i comencem a passar tot un rosari de gent que havia sortit davant nostre. Ja tenia molt clar que “la coa era llarga” i que m’ho havia d’agafar en calma.  Quan vas en grup —i fas cursa d’equip, com jo dic—, sempre hi ha trams on jo vaig millor que els altres i a l’inrevés… Però després d’una dura i ràpida baixada de 10 km, arribem al km 17, primer avituallament i primer punt on ens trobem amb la nostra cleca particular: quatre fotos, mengem més que menys i a tornar-hi que no ha sigut res. Ara, de pujada… ja pensant en el proper punt on ens tornarem a trobar els companys. De moment, gairebé tot el recorregut —per no dir tot— va per pistes amples, fet que ens permet anar prou ràpids. Aproximadament al km 22... Upsss! Sorpresa!!!! Punt inesperat on ens tornem a trobar els amics. L’Àngel ho tenia tot apanyat i controlat… Salutació i som-hi de pujada un altre cop.
Els quilòmetres van passant sense ensurts i ja fixem la ment en un dels punts decisius per a avaluar l’estat físic i últim punt on ens retrobem amb la nostra assistència… El km 46! Tot just havia començat a fosquejar. Mengem bé, ens canviem de samarreta, xarrem una estoneta amb ells i decidim tornar-hi tot sabent que a la nit, per segons quins terrenys, de córrer poc… El temps que portem era més que genial, estàvem una mica més de l’equador de la prova i tot just havia començat a fosquejar… Per cert, val a dir que els avituallaments estaven molt bé: entrepans de pernil, Nocilla, dolços, fruits secs, te, sopa, aigua, begudes isotòniques, etc. Però com el de casa, no hi ha res!
Continuem la prova i ja arribant a l’avituallament del km 62 —el famós avituallament dels dònuts— notem que el Jordi ja fa un ratet que no diu res… I tots el coneixem al Jordi: si no diu res és que alguna cosa li passa. I, efectivament, a poquet d’arribar al km 62 ens comunica que no es troba molt fi i que no vol forçar més la màquina i decideix quedar-se a Matadepera. Intentem esperar una mica fins que l’Àngel el vingue a buscar, però el fred ens empeny a tornar a emprendre la marxa.
Ja fa estona que el terreny ha canviat i ens trobem molts trams de sender més tècnics, amb baixades complicades que ens fan baixar el ritme. Val a dir que en este punt el ritme no és massa elevat, ja et fa mal tot… però vas fent. Em marco l’objectiu clau del km 74, l’últim avituallament, pensant que si hi arribo segur que tiraré fins al final encara que sigue a gatameus. jejejeje
Fem l’última recarrega d’aigua, mengem una mica i emprenem el tram final, tot sabent que al km 81 arribem a Monistrol de Montserrat, l’últim control i inici de l’última pujada a Montserrat, tres quilòmetres duríssims amb poc menys de 600 m de desnivell positiu.
Sorpresa la nostra perquè a la part final ens trobem els trams de recorregut pitjor marcats de tot el circuit, cosa que ens fa perdre un parell de cops fins al punt de fer 2 km més del compte i malbaratar molt de temps… I com bé us podeu imaginar, portant tot el que portàvem a les cames, no estàvem per orgues i no es tractava de fer més del compte… que tot feia falta.
Arribem a l’última pujada, i ja veient Montserrat, entre els núvols baixos i la foscor, comencem la duríssima però motivant pujada. La cosa ja estava quasi feta i després d‘uns 40 minuts —sí, sí, ho heu sentit bé! 40 minuts de pujada en tan sols 3 km!— arribem a les escales finals. Donant tot el que teníem des de feia estona, ens plantem a la plaça de la Moreneta en un temps de 12 hores i 57 minuts… i 87,5 km!!! Com us podeu imaginar, estàvem molt més que contents d’haver arribat sense cap lesió i, a més, fer-ho en este temps…i esta posició...149, 150 i 151 de més de 2500 persones que van finalitzar la prova... Tot i l’esgotament, l’emoció de l’instant no es pot explicar!!
Vull agrair, personalment, a tots els que m’han donat suport i, en especial, als mes propers per la paciència i la confiança que m’han tingut.
Esta vegada hem fet la guinyada a l’esport amb la Moreneta a Montserrat i amb els nostres companys!!! I Àngel… l’any que ve, toca junts!!!
Salut i cames!!
Xavier Ocaña

Equip Trail Masdenverge - CCEM


Fotos

Classificacions