08 d’abril 2014

UNA PROVA INOBLIDABLE. MARATÓ DE BCN


UNA PROVA INOBLIDABLE

En l’article anterior ja us havia contat que feia temps que preparava a consciència una altra fita personal, esta vegada en asfalt. La meua primera marató: la  Marató de Barcelona 2014.

El passat dia 16 de març es va celebrar la 34a Edició de la Marató de Barcelona, 42.195 metres d’asfalt que resseguien gairebé tots els punts emblemàtics de la capital catalana. La Sagrada Família, la Catedral, la Pedrera, etcètera. És a dir, a més a més d’una cursa, també teníem una ruta turística per la ciutat.

L’entrenament ja feia mesos que el tenia planificat i les dos setmanes abans de la cita ja havia completat quasi tot el volum de quilòmetres. Així, doncs, tocava disminuir el volum i guanyar en velocitat. I així ho vaig fer. Els últims entrenaments eren de pocs quilòmetres i amb tirades de velocitat. Tot i això, vaig creure que apuntar-me a la cursa d’Amposta de 10 km m’ajudaria a guanyar en velocitat.

Però no tot va ser bufar i fer ampolles! Just el dijous abans de la cursa d’Amposta vaig notar-me un dolor al taló que no em permetia calçar-me res. Sí, heu sentit bé! Em feia mal fins i tot quan caminava. La decisió va ser fer repòs i no anar a córrer a Amposta tot pensant en la marató.

Arribats el dissabte dia 15, una representació de l’equip Trail Masdenverge i 3Dreams Triatló que participàvem en la prova, vam marxar cap a Barcelona, tot i que jo no tenia molt clar si podria participar-hi o no perquè el dolor persistia. Una volta a Barcelona, vam trobar-nos amb mon cosí i junts vam anar a recollir els pitralls per a l’endemà. Alguns “experts” diuen que la forma no es perd en una setmana; d’altres diuen que sí... però jo no ho tenia del tot clar.

Arribats al dissabte a la nit, vaig preparar-me tot el necessari, amb el ritual de costum el dia abans de la competició. Tot calculat, pensat i entrenat, la roba que he de portar, les barretes energètiques que em menjaré i quan ho faré, l’isotònic que em prendré, el que esmorzaré...

Ja som a diumenge. Amb poques hores de dormir, com de costum els dies de competició, em poso l’equipament de gala i cap la sortida que hi falta gent. M’aconsellen posar-me enganxons protectors al taló i ben untat de vaselina. I així ho faig.

Amb els nervis de costum, m’acomiado de Josep i de Joaquin i marxo cap al calaix de sortida. A les 8:32 donen el tret de sortida a una prova amb mes de 19.000 participants. Sí, sí, ho heu sentit bé. Surto molt endollat i passo els primers 10 km amb un temps de 44 minuts. M’adono que vaig massa ràpid i, com es diu en l’argot corredor, la coa és molt llarga. Des d’un principi em noto una mica de dolor al taló, però prompte s’escalfa i em passa. Malgrat tot, decidixo afluixar un poc i m’apunto a un grupet que porta molt bon ritme i que em permet arribar a la fi de la prova amb un temps de 3 hores i 8 minuts. Més ràpid del que tenia previst, ja que la meua fita era fer la prova en un temps d’entre 3:15 i 3:30.

En este grup anava molt còmode. Passem els 14 km en poc mes d’una hora. Anem com un rellotge i complint tots els horaris previstos. I sense donar-me’n conte arribo a la mitja marató en un temps d’1:33, sense molèsties al peu i on em trobo amb la meua afició particular. Ja arribant al carrer Marina l’aire comença a bufar una mica més en força i es apropem al km 30 i jo continuo molt còmode al grup i el ritme em va bé. Vaig còmode, amb la moral molt alta i em fa emprendre amb seguretat el famós mite del mur de totes les maratons.

Però cap al quilòmetre 32, se’m mou el peu dins de la bamba i el maleït ¡ em comença a fer mal i de quina manera. Quedava molt poc per a parar... però decideixo afluixar el ritme i intentar arribar al final de la prova sense perdre massa temps. Com ja us he dit, per a mi, el temps que portava era més que bo... i per això continuo corrent. A mesura que passen els quilòmetres el dolor s’intensifica i els crits d’ànims de la gent també. Passo per l’Arc del Triomf i torno a sentir la cridòria dels meus seguidors particulars i de la resta d’aficionats cridant els noms de tots i cadascun dels corredors que hi passen. I ja a l’últim revolt, m’endinso pel carrer Paral·lel, tot ple de gom a gom, per a recórrer la part final que em portaria a la meua glòria particular. I amb un temps de més de 3 hores 15 minuts culmino els 42.195 metres, o una mica més, de la prova.

Pensava que no podria sentir una sensació diferent a les que havia tingut en acabar qualsevol altra competició de les tantes que he fet, però estava equivocat: la cridòria anònima de la gent i l’espectacle viscut em va fer sentir especial, fent-li una guinyada a l’esport esta vegada a la ciutat comtal.

Salut i cames!!!

Fins a la pròxima!!!

 

Xavier Ocaña Amaré

Equip Trail Masdenverge – 3Dream Triatló